Vista des de Betlem d’una colònia israeliana a Cisjordània / Montecruz foto
El març passat Barack Obama va visitar per primera vegada des que és a la Casa Blanca els territoris palestins, Israel i Jordània. La gira pel Pròxim Orient, organitzada per reforçar vincles amb Israel, va servir per atendre les principals preocupacions del seu aliat històric a la zona – el programa nuclear iranià, l’abast del conflicte de Síria i les relacions amb Turquia. La qüestió palestina, encallada després dels intents fallits de l’administració Obama per congelar l’ampliació d’assentaments colons a Cisjordània, va ser ignorada. Quatre mesos més tard, la feina de John Kerry i la insistència del president estatunidenc han portat a Israel i Palestina a seure’s de nou a la taula de negociacions.
Des de la proclamació d’independència d’Israel l’any 1948, els Estats Units han utilitzat una hipòcrita doble vara de mesurar per reforçar la seva influència en el territori i extreure’n beneficis tant econòmics com geoestratègics. El constant ús del veto a les Nacions Unides per evitar qualsevol sanció a Israel han incentivat l’antiamericanisme al Pròxim Orient i, com ja va fer Bill Clinton, Obama ha esperat al seu segon mandat per centrar-se en la resolució del conflicte. Tot i això, com explica l’historiador Antoni Segura a Señores y vasallos del siglo XXI, hi ha massa entrebancs per arribar a un principi d’acord. Obstacles insalvables com la fi del bloqueig a Gaza, la retirada israeliana de Cisjordània, la restitució de les fronteres anteriors a la guerra de 1967 o el retorn dels refugiats palestins del 48.
Malgrat la creixent pressió de l’administració Obama, no sembla que cap dels dos bàndols estigui realment disposat a fer concessions importants. Les últimes eleccions a Israel van portar a Benjamin Netanyahu, líder de la coalició de dreta sionista Likud, a pactar amb el radical partit Habayit Hayehudi, liderat pel colon milionari Naftali Bennett. Ara el primer ministre israelià juga a acontentar els seu dos aliats, Estats Units a l’exterior i Bennet a l’interior, fet que suposa enviar un missatge incoherent a l’Organització d’Alliberació Palestina. Per això ha promès alliberar 104 presos palestins – detinguts abans dels acords d’Oslo de 1993 – durant les negociacions i alhora ha rebutjat aturar les seves polítiques colonialistes, com es veu en l’anunci de construcció de més de 2.000 nous assentaments jueus a Cisjordània. D’altra banda, la divisió interna palestina no facilita les negociacions. Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Nacional Palestina i líder d’Al-Fatah, haurà de negociar amb la pressió i crítiques de disversos sectors del seu partit per haver acceptat el diàleg sense garanties ni promeses concretes per part de Netanyahu. Hamas, la branca enfrontada amb Al-Fatah i que governa la franja de Gaza des del 2007, ha estat exclosa del procés de diàleg, de manera que part important de la població palestina no hi serà representada.
A mesura que han passat els anys, el conflicte s’ha convertint en un atzucac cada vegada més estret i complex. La desmesurada contundència de l’exèrcit sionista va incentivar atacs terroristes de grups islàmics com Hamas o la Yihad; els atemptats va portar a l’atemorida població israeliana a consagrar l’hegemonia política dels fonamentalistes més repressius i, alhora, aquesta actitud va encendre l’odi palestí. En els propers nou mesos la diplomàcia estatunidenca s’enfrontarà a moment decisiu i haurà d’apropar més que mai Netanyahu i Abbas. Com apunta l’analista Aaron David Miller, tot i que les negociacions per la pau entre Israel i Palestina alberguen molts riscs i poques esperances, cal seguir buscant punts de connexió entre els dos fronts. Un altre fracàs podria suposar l’estancament definitiu i irreversible del conflicte més llarg del segle xx.
The North Side 