L’any perdut d’Obama

Article publicat a Extramurs.cat

OBAMA

“Quan els historiadors escriguin sobre la presidència de Barack Obama, diran que aquest ha estat el seu any perdut”. Així resumeix Chris Cillizza, analista polític del Washington Post, el 2013 pel president nord-americà. Havent guanyat la reelecció amb una folgada majoria, el nou curs polític apuntava a la consolidació d’Obama. 365 dies després, l’opinió pública sembla haver perdut la confiança en el seu mandatari i les enquestes mostren una desaprovació del 53%, situada a nivells de George Bush fill. Per entendre què ha passat aquest any a Washington analitzem els principals obstacles amb què ha topat Obama en els inicis del seu segon i definitiu mandat, el que determinarà el seu llegat:

– Snowden i l’espionatge de la NSA: El cinc de juny el diari britànic The Guardian publicava documents sobre els programes d’espionatge massius de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA). Darrere dels documents hi ha Edward Snowden, ex analista de la CIA que volia evitar que “el govern americà destrueixi la privacitat, la llibertat a internet i els drets bàsics de la gent”, segons va declarar. La informació revelava que els Estats Units recullen milions de comunicacions d’arreu del món i que analitzen exhaustivament les relatives a líders o a presumptes terroristes.

Mentre Keith Alexander, director de la NSA, defensava la investigació de totes les comunicacions sense un criteri previ, l’opinió pública va mostrar la seva indignació amb el president pel que considerava un abús de poder orwelià. Poc després, Obama atiava el foc agraint al poble que es debatés sobre la renúncia la privacitat a canvi d’una major seguretat. Un cop més, el discurs de la por i el terrorisme com a teló de fons. Com ja va passar amb Julian Assange i Chelsea Manning pel cas Wikileaks, Snowden va arrossegar amb ell a la diplomàcia nord-americana.

Perseguit per uns i considerat un Robin Hood modern per a uns altres, va exiliar-se – irònicament – a Rússia. L’asil va refredar les ja gèlides relacions entre Obama i Putin, fins que el president demòcrata es va veure obligat a negociar-hi per la guerra a Síria. La polèmica va portar a caps d’Estat aliats a donar l’esquena a uns Estats Units avergonyits d’haver estat descoberts, l’error més fatal d’un espia. Angela Merkel, des d’Alemanya, i Dilma Rousseff, des del Brasil, van ser les més descontentes. Només David Cameron va defensar els seus “cosins” criticant el The Guardian per “danyar la seguretat nacional”. Tot i les queixes de la ciutadania, de líders polítics i de les grans empreses de comunicació, Obama ha assegurat en l’última compareixença de l’any que estudiarà canvis en la llei d’espionatge perquè els nord-americans hi confiïn més. Més enllà de les seves fronteres, però, no s’ha mostrat disposat a modificar els programes de vigilància.

– Immobilisme republicà: L’any 2010 els demòcrates van perdre el control de la Cambra de Representants, un impediment clau per a promoure les mesures de l’administració Obama. Però no podien arribar a imaginar-se que 2013 seria l’any més improductiu de la història del Congrés (amb només 55 mesures aprovades i convertides en llei).

Tot i haver apel·lat reiteradament a la necessitat de col·laboració i als pactes bipartidistes, el constant bloqueig dels republicans a la cambra alta ha estat essencial per entendre el fracàs de les promeses del president. Primer va ser el torn del control de les armes de foc, ignorat malgrat la recent massacre a Newtown. Després, el de la reforma migratòria, que va quedar ajornada pel 2014. Però el que va fer més pal·lés aquest enrocament conservador va ser el shutdown. Els republicans havien bloquejat, des del març, les negociacions sobre els pressupostos de la nació per fixar un límit del deute. Aquesta estratègia, coneguda com a sequester, va obligar a la Casa Blanca a adoptar unes retallades draconianes.

A finals de setembre, el Congrés havia d’aprovar que el Govern pogués continuar pagant sous i factures, però els republicans, empesos per l’obsessió filibustera del Tea Party, van demanar a canvi l’ajornament de la reforma sanitària. El país va quedar paralitzat durant 16 dies, perdent diners i reputació internacional, però finalment els conservadors van destapar el “farol”. Tot i que Obama i la seva reforma sanitària en van sortir vencedors, l’immobilisme ha alentit el programa del president, fent més evident l’incompliment de la seva paraula i més profunda la decepció envers la seva figura.

– Fracàs inicial d’Obamacare: El mateix Obama la va qualificar, durant l’última roda de premsa de l’any, de cagada (screw up). L’aprovació de la reforma sanitària (Patient Protection and Affordable Care Act) ha estat l’èxit més espectacular de la presidència d’Obama. La posada en escena de la llei, però, va ser un fracàs estrepitós. No només hi havia problemes tècnics amb el web, sinó que -a la pràctica- contradeia el que el president prometia l’any 2010: “Si t’agrada la teva assegurança, podràs seguir amb ella”. En canviar la llei, aquests plans quedaven desfassats i la ciutadania havia de canviar-los per altres de més cars i més bons. Així, Obama va entonar el mea culpa i va allargar un any més la vigència dels plans. Una decisió administrativa – amb un important significat polític – que va culminar la decepció amb l’administració.

La marca Obama ha sortit molt desgastada d’aquest any, però enfronta el 2014 amb alguns senyals esperançadors. Les amenaces de shutdown queden anul·lades durant els pròxims dos anys gràcies a l’aprovació, fa dues setmanes, d’un pressupost bipartidista. L’eliminació del veto minoritari als càrrecs escollits pel president també podrà servir, a priori, per agilitzar la seva agenda del dia a dia. Tot i haver tingut una arrencada dramàtica, la reforma sanitària està remuntant el vol i, segons les dades de l’administració, mig milió de persones ja s’han subscrit a les noves assegurances mèdiques. La recuperació de l’economia americana i els nivells mínims d’atur són el gran triomf de portes endins.

En el pla internacional, Obama ha aconseguit un pacte històric – encara que provisional – amb l’Iran per controlar el seu programa d’enriquiment d’urani i, substituint la impopular via bèl·lica per la diplomàtica, ha acordat la destrucció d’armes químiques del règim d’Al-Assad. Amb tots aquests factors de cara, el mateix Obama es mostrava perplex dels seus baixos índexs de popularitat. 2014 serà l’any per demostrar que, malgrat els obstacles i les decepcions, el primer president negre dels Estats Units també ha assolit fites memorables.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s