L’any perdut d’Obama

Article publicat a Extramurs.cat

OBAMA

“Quan els historiadors escriguin sobre la presidència de Barack Obama, diran que aquest ha estat el seu any perdut”. Així resumeix Chris Cillizza, analista polític del Washington Post, el 2013 pel president nord-americà. Havent guanyat la reelecció amb una folgada majoria, el nou curs polític apuntava a la consolidació d’Obama. 365 dies després, l’opinió pública sembla haver perdut la confiança en el seu mandatari i les enquestes mostren una desaprovació del 53%, situada a nivells de George Bush fill. Per entendre què ha passat aquest any a Washington analitzem els principals obstacles amb què ha topat Obama en els inicis del seu segon i definitiu mandat, el que determinarà el seu llegat:

- Snowden i l’espionatge de la NSA: El cinc de juny el diari britànic The Guardian publicava documents sobre els programes d’espionatge massius de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA). Darrere dels documents hi ha Edward Snowden, ex analista de la CIA que volia evitar que “el govern americà destrueixi la privacitat, la llibertat a internet i els drets bàsics de la gent”, segons va declarar. La informació revelava que els Estats Units recullen milions de comunicacions d’arreu del món i que analitzen exhaustivament les relatives a líders o a presumptes terroristes.

Mentre Keith Alexander, director de la NSA, defensava la investigació de totes les comunicacions sense un criteri previ, l’opinió pública va mostrar la seva indignació amb el president pel que considerava un abús de poder orwelià. Poc després, Obama atiava el foc agraint al poble que es debatés sobre la renúncia la privacitat a canvi d’una major seguretat. Un cop més, el discurs de la por i el terrorisme com a teló de fons. Com ja va passar amb Julian Assange i Chelsea Manning pel cas Wikileaks, Snowden va arrossegar amb ell a la diplomàcia nord-americana.

Perseguit per uns i considerat un Robin Hood modern per a uns altres, va exiliar-se – irònicament – a Rússia. L’asil va refredar les ja gèlides relacions entre Obama i Putin, fins que el president demòcrata es va veure obligat a negociar-hi per la guerra a Síria. La polèmica va portar a caps d’Estat aliats a donar l’esquena a uns Estats Units avergonyits d’haver estat descoberts, l’error més fatal d’un espia. Angela Merkel, des d’Alemanya, i Dilma Rousseff, des del Brasil, van ser les més descontentes. Només David Cameron va defensar els seus “cosins” criticant el The Guardian per “danyar la seguretat nacional”. Tot i les queixes de la ciutadania, de líders polítics i de les grans empreses de comunicació, Obama ha assegurat en l’última compareixença de l’any que estudiarà canvis en la llei d’espionatge perquè els nord-americans hi confiïn més. Més enllà de les seves fronteres, però, no s’ha mostrat disposat a modificar els programes de vigilància.

- Immobilisme republicà: L’any 2010 els demòcrates van perdre el control de la Cambra de Representants, un impediment clau per a promoure les mesures de l’administració Obama. Però no podien arribar a imaginar-se que 2013 seria l’any més improductiu de la història del Congrés (amb només 55 mesures aprovades i convertides en llei).

Tot i haver apel·lat reiteradament a la necessitat de col·laboració i als pactes bipartidistes, el constant bloqueig dels republicans a la cambra alta ha estat essencial per entendre el fracàs de les promeses del president. Primer va ser el torn del control de les armes de foc, ignorat malgrat la recent massacre a Newtown. Després, el de la reforma migratòria, que va quedar ajornada pel 2014. Però el que va fer més pal·lés aquest enrocament conservador va ser el shutdown. Els republicans havien bloquejat, des del març, les negociacions sobre els pressupostos de la nació per fixar un límit del deute. Aquesta estratègia, coneguda com a sequester, va obligar a la Casa Blanca a adoptar unes retallades draconianes.

A finals de setembre, el Congrés havia d’aprovar que el Govern pogués continuar pagant sous i factures, però els republicans, empesos per l’obsessió filibustera del Tea Party, van demanar a canvi l’ajornament de la reforma sanitària. El país va quedar paralitzat durant 16 dies, perdent diners i reputació internacional, però finalment els conservadors van destapar el “farol”. Tot i que Obama i la seva reforma sanitària en van sortir vencedors, l’immobilisme ha alentit el programa del president, fent més evident l’incompliment de la seva paraula i més profunda la decepció envers la seva figura.

- Fracàs inicial d’Obamacare: El mateix Obama la va qualificar, durant l’última roda de premsa de l’any, de cagada (screw up). L’aprovació de la reforma sanitària (Patient Protection and Affordable Care Act) ha estat l’èxit més espectacular de la presidència d’Obama. La posada en escena de la llei, però, va ser un fracàs estrepitós. No només hi havia problemes tècnics amb el web, sinó que -a la pràctica- contradeia el que el president prometia l’any 2010: “Si t’agrada la teva assegurança, podràs seguir amb ella”. En canviar la llei, aquests plans quedaven desfassats i la ciutadania havia de canviar-los per altres de més cars i més bons. Així, Obama va entonar el mea culpa i va allargar un any més la vigència dels plans. Una decisió administrativa – amb un important significat polític – que va culminar la decepció amb l’administració.

La marca Obama ha sortit molt desgastada d’aquest any, però enfronta el 2014 amb alguns senyals esperançadors. Les amenaces de shutdown queden anul·lades durant els pròxims dos anys gràcies a l’aprovació, fa dues setmanes, d’un pressupost bipartidista. L’eliminació del veto minoritari als càrrecs escollits pel president també podrà servir, a priori, per agilitzar la seva agenda del dia a dia. Tot i haver tingut una arrencada dramàtica, la reforma sanitària està remuntant el vol i, segons les dades de l’administració, mig milió de persones ja s’han subscrit a les noves assegurances mèdiques. La recuperació de l’economia americana i els nivells mínims d’atur són el gran triomf de portes endins.

En el pla internacional, Obama ha aconseguit un pacte històric – encara que provisional – amb l’Iran per controlar el seu programa d’enriquiment d’urani i, substituint la impopular via bèl·lica per la diplomàtica, ha acordat la destrucció d’armes químiques del règim d’Al-Assad. Amb tots aquests factors de cara, el mateix Obama es mostrava perplex dels seus baixos índexs de popularitat. 2014 serà l’any per demostrar que, malgrat els obstacles i les decepcions, el primer president negre dels Estats Units també ha assolit fites memorables.

Les negociacions sobre l’augment del sostre del deute públic castiguen el Partit Republicà

Publicat a Extramurs

L'speaker de la Cambra de Representants, John Boehner, il·lustra la situació actual del Partit Republicà

L’speaker de la Cambra de Representants, John Boehner, il·lustra la situació actual del Partit Republicà

Fa més de dues setmanes que el govern federal dels Estats Units es troba parcialment aturat. L’administració Obama havia d’acordar els pressupostos generals de les despeses públiques abans de l’1 d’octubre però no tot era a les seves mans. La decisió havia de ser ratificada pel Congrés, cambra controlada pel Partit Republicà, però els congressistes conservadors, amb majoria a la Cambra de Representants, no volien donar la mà a Obama sense treure’n una contrapartida. Així, van condicionar el pacte en els pressupostos de l’Estat a un ajornament de com a mínim un any de la reforma sanitària, l’ObamaCare, baluard i principal èxit de la segona legislatura del president. L’impossibilitat d’un acord ha portat al Govern a una paràlisi fiscal. Això significa que, dels dos milions de treballadors públics, 1,3 milions treballen durant el tancament i cobraran més endavant, mentre que els 800.000 restants esperen a casa que els polítics que van votar superin les diferències ideològiques i deixin de bloquejar el país.

Obama ha reiterat repetidament que no cedirà al xantatge tombant el que ha estat un pilar essencial de la seva política, una reforma sanitària que, a més, ha estat ratificada pel Congrés i pel Tribunal Constitucional, i acceptada massivament després d’un plantejament gairebé plebiscitari de les eleccions de 2012. Rere l’immobilisme republicà per forçar el Govern al bloqueig hi ha una estratègia política i ideològica clara, però què n’han tret fins ara?

L’1 d’octubre passat caducava la data límit per arribar a un acord entre demòcrates i republicans per aprovar els pressupostos anuals, una fita que encara no s’ha assolit des del mandat d’Obama. L’objectiu conservador era que la Casa Blanca cedís i reduir l’impacte de l’ObamaCare, en marxa també des del primer d’aquest mes. D’ençà de la posada en funcionament d’aquesta, les negociacions han tingut escassos resultats i molts retrets, però els republicans n’estan sortint més malparats. L’opinió pública ha assenyalat de forma aclaparadora al gran i vell partit d’Abraham Lincoln com a principal responsable de la situació que viu el país. Una enquesta de la NBC i el Wall Street Journal apuntava que el 70% dels estatunidencs desaprova la feina dels congressistes republicans, mentre que un 53% té una imatge negativa del partit. Una altra enquesta, del diari Washington Post, revelava que els conservadors eren més crítics amb el paper del seu partit que els demòcrates. Tot i la preocupació i frustració ciutadana, les dades mostren una societat polaritzada davant la tasca de la seva institució política.

L’estratègia republicana al Congrés respon a una motivació ideològica, encara que profundament antipolítica, i a un estímul personal: aferrar-se a la seva promesa electoral del 2010 – tombar l’Obamacare – i assegurar-se l’escó de cara a les eleccions de la Cambra de Representants de l’any que ve. Un pla que a curt termini reforça la candidatura dels congressistes republicans (més amenaçats pels sectors ultraconservadors que pels demòcrates) encara que a llarg termini pugui afectar la imatge del partit en les eleccions al Senat o en les presidencials del 2016. La negociació a contrarrellotge sobre l’obertura del Govern federal i l’augment del sostre de l’endeutament públic també ha obert una clara escletxa entre les faccions republicanes més moderades i l’ala més reaccionària, el Tea Party. Tot i ser una minoria, és la primera vegada que el moviment encapçalat per figures com el senador Ted Cruz o la congressista Michelle Bachmann s’alça com a factor determinant en la política estatunidenca. A diferència dels conservadors més pragmàtics, el Tea Party no té res a perdre en aquesta croada; radicalitzar el discurs i fer l’impossible per oposar-se a Obama els és favorable, ja que alimenten el descontentament ciutadà que es tradueix en vots.

Qui té moltes opcions de sortir perdedor d’aquest atzucac és John Boehner, líder dels republicans a la Cambra de Representants, que s’ha vist atrapat entre els dos flancs del partit. Cedir a les pressions demòcrates li hauria suposat les crítiques del Tea Party, però adoptar una posició intransigent l’hauria allunyat dels moderats. Abocat, tard o d’hora, a proposar a votació una llei per reobrir el Govern federal, Boehner allarga agònicament el seu sacrifici.

Quan falten poques hores perquè el límit del deute dels Estats Units caduqui, només el principi d’acord entre els senadors Harry Reid i Mitch McConnell fa mantenir l’esperança d’evitar la crisi fiscal de l’Administració Obama. Un nou fracàs en les negociacions deixarà el Govern federal sense diners per afrontar el pagament de deutes, fet que tindrà un efecte econòmic desastrós a escala global. Hauran aconseguit els republicans els seus objectius? Les paraules de John McCain, senador conservador i candidat a la presidència l’any 2008, són reveladores: “la batalla està perduda des de fa setmanes, no podem demanar quelcom que no podem assolir”.

La via diplomàtica russa a Síria salva temporalment a Obama

La relació política i personal entre Barack Obama i Vladimir Putin mai ha estat fluïda

La relació política i personal entre Barack Obama i Vladimir Putin mai ha estat fluïda

Barack Obama estava preparat per portar al Congrés la decisió d’un atac militar a Síria. Tot i no necessitar el suport de la cambra baixa, el president i comandant en cap de les forces armades dels Estats Units apostava per una consulta que legitimés l’acció i reforcés la seva imatge. El rebuig a la proposta amenaçava de debilitar, encara més, la credibilitat d’un Obama atrapat en la “línia vermella” de les seves paraules. Aquest dilluns, però, unes declaracions de l’actual secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, van portar Rússia a demanar al règim de Baixar Al-Assad que acceptés la destrucció supervisada de les suposades armes químiques que posseeix. Sorprenentment, el ministre d’exteriors sirià va donar llum verda a la proposta. Immediatament, Obama ajornava la votació sobre la intervenció a Síria “per explorar la via diplomàtica”.

La negociació pacífica suposa un alleujament per a tothom: Rússia evita problemes pel seu principal aliat a l’Orient Mitjà i client armamentístic; François Hollande i David Cameron esquiven decisions impopulars als seus països respectius i les Nacions Unides obtenen més temps per respondre. Paradoxalment, però, qui més es beneficia de l’estratègia del govern de Vladimir Putin és Obama. Les negociacions per eliminar les armes químiques d’Al-Assad allunyen la guerra dels Estats Units, on la ciutadania és cada vegada més reticent a tornar a posar els peus en un conflicte. Alhora, la imatge del president, que hagués estat el primer premi Nobel de la pau que emprèn mesures de guerra, queda menys afectada. I és que, com apuntava fa uns dies l’analista polític i militar Edward Luttwak al New York Times, l’estancament és l’única solució viable pels Estats Units. El bloqueig mantindria l’enfrontament entre els ara “enemics” nord-americans – l’exèrcit d’Al-Assad, els aliats iranians i Hezbollah- i els grups extremistes afins a Al-Qaeda, finançats per Qatar i l’Aràbia Saudita, i això li permetria ajornar la decisió d’armar una oposició profundament fraccionada, tot i que el Washington Post assegura que fa dues setmanes que la CIA va començar l’entrega d’armament. Una solució tràgica i cruel per les víctimes de la guerra civil, però estratègica pel posicionament de la primera potència mundial en el tauler internacional.

Sense aclarir encara els punts en què es basarà la negociació, els Estats Units s’aferraran a la diplomàcia amb Moscou per evitar una participació directa que mai els ha convingut. En una situació tan delicada, però, la flexibilitat d’objectius serà essencial per arribar a un acord. Obama haurà de fer equilibris en unes reunions on es juga la seva reputació internacional. El fracàs del diàleg evidenciaria la incapacitat del president de saber controlar el tempo dels esdeveniments i la poca decisió interna de l’administració estatunidenca. Mentrestant, l’estudi del desarmament químic del règim d’Al-Assad serveix d’oxigen per Obama, qui en els dies vinents haurà de determinar quin rumb pren el conflicte.

Israel i Palestina afronten les negociacions per la pau sota el tutelatge d’Obama

Vista des de Betlem d'una colònia israeliana a Cisjordània / Montecruz foto

Vista des de Betlem d’una colònia israeliana a Cisjordània / Montecruz foto

El març passat Barack Obama va visitar per primera vegada des que és a la Casa Blanca els territoris palestins, Israel i Jordània. La gira pel Pròxim Orient, organitzada per reforçar vincles amb Israel, va servir per atendre les principals preocupacions del seu aliat històric a la zona – el programa nuclear iranià, l’abast del conflicte de Síria i les relacions amb Turquia. La qüestió palestina, encallada després dels intents fallits de l’administració Obama per congelar l’ampliació d’assentaments colons a Cisjordània, va ser ignorada. Quatre mesos més tard, la feina de John Kerry i la insistència del president estatunidenc han portat a Israel i Palestina a seure’s de nou a la taula de negociacions.

Des de la proclamació d’independència d’Israel l’any 1948, els Estats Units han utilitzat una hipòcrita doble vara de mesurar per reforçar la seva influència en el territori i extreure’n beneficis tant econòmics com geoestratègics. El constant ús del veto a les Nacions Unides per evitar qualsevol sanció a Israel han incentivat l’antiamericanisme al Pròxim Orient i, com ja va fer Bill Clinton, Obama ha esperat al seu segon mandat per centrar-se en la resolució del conflicte. Tot i això, com explica l’historiador Antoni Segura a Señores y vasallos del siglo XXI, hi ha massa entrebancs per arribar a un principi d’acord. Obstacles insalvables com la fi del bloqueig a Gaza, la retirada israeliana de Cisjordània, la restitució de les fronteres anteriors a la guerra de 1967 o el retorn dels refugiats palestins del 48.

Malgrat la creixent pressió de l’administració Obama, no sembla que cap dels dos bàndols estigui realment disposat a fer concessions importants. Les últimes eleccions a Israel van portar a Benjamin Netanyahu, líder de la coalició de dreta sionista Likud, a pactar amb el radical partit Habayit Hayehudi, liderat pel colon milionari Naftali Bennett. Ara el primer ministre israelià juga a acontentar els seu dos aliats, Estats Units a l’exterior i Bennet a l’interior, fet que suposa enviar un missatge incoherent a l’Organització d’Alliberació Palestina. Per això ha promès alliberar 104 presos palestins – detinguts abans dels acords d’Oslo de 1993 – durant les negociacions i alhora ha rebutjat aturar les seves polítiques colonialistes, com es veu en l’anunci de construcció de més de 2.000 nous assentaments jueus a Cisjordània. D’altra banda, la divisió interna palestina no facilita les negociacions. Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Nacional Palestina i líder d’Al-Fatah, haurà de negociar amb la pressió i crítiques de disversos sectors del seu partit per haver acceptat el diàleg sense garanties ni promeses concretes per part de Netanyahu. Hamas, la branca enfrontada amb Al-Fatah i que governa la franja de Gaza des del 2007, ha estat exclosa del procés de diàleg, de manera que part important de la població palestina no hi serà representada.

A mesura que han passat els anys, el conflicte s’ha convertint en un atzucac cada vegada més estret i complex. La desmesurada contundència de l’exèrcit sionista va incentivar atacs terroristes de grups islàmics com Hamas o la Yihad; els atemptats va portar a l’atemorida població israeliana a consagrar l’hegemonia política dels fonamentalistes més repressius i, alhora, aquesta actitud va encendre l’odi palestí. En els propers nou mesos la diplomàcia estatunidenca s’enfrontarà a moment decisiu i haurà d’apropar més que mai Netanyahu i Abbas. Com apunta l’analista Aaron David Miller, tot i que les negociacions per la pau entre Israel i Palestina alberguen molts riscs i poques esperances, cal seguir buscant punts de connexió entre els dos fronts. Un altre fracàs podria suposar l’estancament definitiu i irreversible del conflicte més llarg del segle xx.

Un policia mata un jove que els amenaçava amb un ganivet

L’agent va abatre a Sammy Yatim, d’origen sirià, disparant nou trets en 13 segons

La tragèdia indigna a la ciutadania i recorda al cas de Trayvon Martin

Un agent de la policia de Toronto va matar, la matinada del dissabte passat, un jove que duia un ganivet i es trobava sol en un tramvia. Sammy Yatin, d’origen sirià i resident a la capital econòmica del Canadà, va ser abatut amb nou trets en només 13 segons després de negar-se a baixar l’arma. El tiroteig va ser pressenciat pels veïns de la zona, que van gravar les esfereïdores imatges del succés i van recriminar “l’excessiu ús de la força dels agents de seguretat”.

Davant la pressió de la ciutadania, el cap de la policia de Toronto, Bill Blair, va assegurar que “s’iniciarà una investigació per aclarir els fets”. Tot i que la policia no va voler revelar l’identitat de l’agent responsable de la mort de Yatim, els mitjans van publicar que es tracta de James Forcillo, qui ha estat suspès provisionalment a espera dels resultats de la investigació. D’altra banda, el president de l’Associació de Policies de Toronto, Mike McCormack va reconèixer que es tracta d’una “tragèdia per a tothom” i va demanar respecte per a l’agent, qui “està passant per un moment difícil”. La família del jove va voler agrair que s’investiguin els fets i va reafirmar que “no mantenen rencor pels centenars d’agents que fan la seva feina”.

El tiroteig de Sammy Yatim es produeix dues setmanes després de les multitudinàries protestes per l’exculpació del guàrdia de seguretat acusat de matar al jove afroamericà Trayvon Martin. Aquest cas de gran polèmica ha reobert el debat racial als Estats Units. Fins i tot el president Barack Obama va prendre part en l’asumpte i en el discurs més emotiu que es recorda des que és a la Casa Blanca va assegurar que “podria haver estat Trayvon Martin 30 anys enrere”.

Els casos d’espionatge posen Obama contra les cordes

Edward Snowden, ex-agent de la CIA i filtrador dels programes d'espionatge / The Guardian

Edward Snowden, ex-agent de la CIA i filtrador dels programes d’espionatge / The Guardian

En les últimes setmanes, el destapament de programes d’espionatge massiu ordenats per la Casa Blanca han posat a Barack Obama contra les cordes. Edward Snowden, un ex-agent de la CIA de 29 anys desencantat amb l’actuació del Govern, va filtrar al Guardian i al Washington Post el que s’ha convertit en una de les pitjors crisis de l’executiu estatunidenc. El passat 5 de juny els dos diaris publicaven que, des de l’any 2006, s’havia obligat a la companyia telefònica Verizon a proporcionar els números marcats, temps i freqüència de milions de trucades. L’endemà treien a la llum que l’FBI i l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) tenien en marxa, des del 2007, el programa PRISM, amb el qual tenien accés directe als servidors de grans empreses d’Internet com Microsoft, Apple, Google o Facebook per controlar als seus usuaris. Els gegants de Sillicon Valley claudicaven davant la pressió governamental i cedien el dret a recopilar correus electrònics, continguts de xats, fotografies i altres dades d’arreu del món. Dos escàndols que comparteixen un denominador comú, la intromissió governamental en les telecomunicacions, i una aparent finalitat, la lluita contra el terrorisme.

Les filtracions d’Snowden arriben en el pitjor moment per Obama, que travessa una crisi d’imatge des que el maig va ser acusat per Associated Press d’espiar a un centenar de periodistes de l’agència. El destapament d’aquests dos programes d’espionatge afebleix la credibilitat del demòcrata – fins i tot l’editorial del New York Times, sempre proper al president, deia que “ja no és de confiança” – i li pot fer perdre els vots d’aquells qui creien en un canvi en les polítiques abusives d’intromissió en la privacitat. En el seu discurs inaugural com a president l’any 2009, Obama va dir que “rebutgem com a falsa l’elecció entre la nostra seguretat i els nostres ideals”, però a l’hora de la veritat ha acabat practicant com a màxim dirigent dels Estats Units allò que criticava com a candidat. Tot i això, la majoria dels estatunidencs segueix veient aquest mètode com una tàctica legal per evitar el terrorisme. Una estadística que evidencia l’efectivitat del discurs de la por liderat per Bush i continuat per Obama. En la “guerra contra el terror” tot s’hi val, encara que es violi indiscriminadament en dret a la privacitat de l’usuari. Això ha portat al president a l’incomoda situació d’emparar els seus programes d’espionatge en la Patriot Act, una llei orwelliana impulsada per Bush un mes i mig després de l’atac a les torres bessones amb l’objectiu d’ampliar la capacitat de control de l’Estat.

Demòcrates i republicans van consensuar en secret, tant en el Congrés com en el Senat, l’espionatge massiu a través dels sistemes de telecomunicació. Per què hi ha hagut, doncs, tanta controvèrsia? Els programes, així com la Partriot Act, tenen efectes pràctics a nivell mundial, de manera que esdevenen una violació dels drets dels ciutadans d’arreu del món. Tot i que s’accepti per la classe política estatunidenca i per una societat cohibida amb l’ansietat i la por d’un nou atac, què passa amb els usuaris de Gmail, addictes al Facebook i membres de la comunitat Mac que no viuen sota el control imposat de la lluita contra el terrorisme? La informació filtrada per Snowden no ha agradat gens a l’altra banda de l’Atlàntic i ha estat criticada per ser una acció més pròpia de 1984 que del país i del president que es vanaglorien de ser els abanderats de la transparència. Mentrestant, la Unió Europea s’ha mostrat en contra de l’espionatge però de forma moderada, ja que en les properes setmanes ha de pactar l’acord comercial amb els Estats Units.

Amb el debat sobre la privacitat virtual sobre la taula, es fa difícil veure si la Casa Blanca seguirà amb els programes d’espionatge o el cas derivarà en un conflicte diplomàtic amb algun país afectat. En una mostra de suport a la mesura, The Economist es preguntava si Google pot saber més coses que el Govern, però cal remarcar que la mala praxis de gran part dels servidors d’Internet no exclou la crítica dels programes d’espionatge i el desencant amb la figura d’Obama. I és que, en una societat on la renúncia a la privacitat digital és el pas previ a la vida social, és perillós ignorar l’envergadura d’aquest abús de poder flagrant per part dels Estats Units.

Obama davant el dilema sirià

Civil sirià es desespera veient les runes d'Aleppo / npr.org

Civil sirià es desespera veient les runes de la ciutat d’Aleppo / npr.org

El gener de 2011 la primavera àrab va arribar a Síria. L’onada dels moviments de protesta a favor de la democràcia i els drets humans va xocar contra la repressió del règim de Bashar al-Assad i es va iniciar una cruent guerra civil entre les autoritats i l’oposició. Gairebé 28 mesos després, segons dades de l’ONU, el conflicte ha deixat 71.000 morts, 6 milions de desplaçats, mig milió de refugiats i un país devastat. Els Estats Units, com a caps visibles de la comunitat internacional, s’han oposat al conflicte armat però la seva acció no ha anat més enllà de les paraules. La creixent pressió a la regió i la inoperància davant d’un bany de sang cada vegada més escandalós ha portat a l’administració Obama a enfrontar-se a un dilema: intervenir a Síria o no?

Són moltes les vies que podrien portar els Estats Units a entrar en el conflicte sirià. L’agost passat, mentre es sospesava l’ajuda militar als rebels, Obama va recordar al règim d’al-Assad que “la utilització d’armes químiques suposaria creuar la línia vermella”. Amb l’anunci per part d’Israel que tenien proves de l’ús d’aquests materials, les paraules del president dels Estats Units van cobrar força. La pressió de l’executiu de Benjamin Netanyahu, més interessat a evitar que arribin armes a Hezbollah que en la pròpia guerra, va portar a l’exèrcit israelià a bombardejar Síria en un acte que incrementa encara més la tensió entre els països d’una regió històricament conflictiva.  Davant  les moderades amenaces de Washington al règim sirià, els republicans van acusar Obama de “posar en perill els aliats a la regió i els interessos nacionals” i de “donar llum verda a al-Assad per utilitzar armes químiques amb total impunitat”. El problema del president demòcrata és que si es creuen “línies vermelles” i no s’actua amb contundència, els Estats Units perden força i credibilitat. Per això s’aferren a la manca de proves mentre decideixen el pla d’actuació.

Tot hi això, hi ha factors que recolzarien una possible negativa a l’entrada en el conflicte. Obama no s’embarcarà en una guerra sense confirmar l’ús d’armes químiques per part de Damasc. “Això ja ho vam fer en el passat i no va funcionar”, va rebutjar el president recordant la fracassada intervenció a Irak per part de George W. Bush. Una guerra que va començar amb l’errònia consideració de la intel·ligència estatunidenca que Sadam Hussein ocultava armes de destrucció massives. A més, un 62 per cent dels nord-americans s’oposen a actuar en territori sirià i, en una altra enquesta, un 45 per cert diu que només s’ha d’intervenir “si es confirma l’ús d’armes químiques”. També hi ha, però, factors externs. D’una banda, el possible alçament de l’islamisme radical després de la caiguda d’al-Assad, reforçat amb l’adhesió del grup de rebels d’al-Nusra a Al-Qaeda, valida la hipòtesi dels qui es neguen a donar armes a l’oposició siriana tement que siguin utilitzades contra els Estats Units. La Casa Blanca no vol que Síria es converteixi en el nou Afganistan, una de les principals bases del terrorisme sunnita. D’altra banda, l’Iran i Rússia segueixen de peu al costat de Damasc i això farà replantejar qualsevol acció militar en una zona tan calenta.

Si la primera prioritat de l’administració Obama era evitar un bany de sang a Síria, ara ho és que el conflicte no s’escampi als països veïns. Mentre els serveis d’intel·ligència estudien si s’han emprat armes químiques, el Pentàgon ha anunciat l’enviament de 200 soldats estatunidencs a Jordània per controlar que el conflicte no vagi més enllà de les fronteres sirianes. La tensió a la regió és màxima i qualsevol espurna pot fer encendre la flama.

Els atemptats de Boston fan reviure la histèria de l’11-S

El caos s'apodera de Boston després de l'explosió de les bombes/National Geographic

El caos s’apodera de Boston després de l’explosió de les bombes/National Geographic

Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 van canviar la cara dels Estats Units. La histèria col·lectiva i la por es van apoderar dels estatunidencs, que veien per primera vegada a la història com eren ells qui rebien un atac a casa. La guerra contra el terrorisme de Bush els va portar a un estat esquizofrènic i paranoic on estaven disposats a tot per tal de treure pit davant de noves amenaces. Guantánamo, les tortures a presos o l’ocupació d’Afganistan van ser-ne algunes de les conseqüències. Malgrat gran part de la ciutadania americana pensés que s’havien evitat més atacs terroristes gràcies a les polítiques dels seus governs, 12 anys més tard els Estats Units han estat colpejats de nou en el seu territori. Els atemptats de la marató de Boston del passat 16 d’abril van tornar a fer tremolar al país més poderós del món.

Instants després que dues bombes haguessin estellat enmig de Boylston Street – la meta de la tradicional cursa – amb el resultat de tres morts i més de 200 ferits, Al-Qaeda va tornar a la ment de molts nord-americans. Al shock emocional posterior a l’atac se li afegia la incertesa de saber-ne l’autoria i si es podia repetir més enllà de Boston. Les imatges d’una de les ciutats estatunidenques més modernes col·lapsada pel terror i de ferits dessagnant-se no van contribuir a la calma. Amb l’esfondrament de les torres bessones en la memòria, ciutats com Nova York, Los Ángeles o Washington adoptaven mesures de seguretat especials per protegir els seus edificis més emblemàtics. Les autoritats de Massachusetts van tallar l’espai aeri sobre la capital, el transport terrestre i es va cridar a la població a quedar-se tancada a casa mentre la policia iniciava la persecució de Dzhokhar i Tamerlan Tsarnaev, principals sospitosos de la massacre. Originaris de Txetxènia, el germans Tsarnaev, de 19 i 26 anys, vivien i estudiaven a Cambridge des de feia 10 anys. Tamerlan, qui figurava en la llista de sospitosos de terrorisme de la CIA, va ser abatut per la policia la matinada del dia 19. L’endemà, Dzhokhar, amagat dins un vaixell a la localitat de Watertown i després de ser acorralat per la policia i l’FBI durant hores, va decidir entregar-se i posar fi a l’agònica espera dels bostonians.

Dos dies després, la policia canadenca anunciava la detenció de dos membres d’Al-Qaeda, vigilats i investigats des de feia anys, que segons Reuters planejaven un atemptat a la línia de tren que connecta Toronto i Nova York. Un altre gest que aconseguia neguitejar l’opinió pública estatunidenca. Amb Dzhokhar Tsarnaev detingut a l’hospital i pendent de judici, la capital de Massachusetts va reprendre la seva activitat i va deixar de ser la ciutat fantasma dels dies anteriors. Fortament sedat, el petit dels germans sospitosos va justificar l’atac com una manera de “defensar l’islam” i va assenyalar les guerres dels Estats Units contra l’Iraq i l’Afganistan com a principal motivació dels fets. Dzhokhar també afirmava haver preparat l’atac amb el seu germà sense cap ajuda de grups terroristes internacionals.

Els atemptats de Boston deixen al descobert dues grans mancances dels Estats Units. D’una banda, les declaracions d’un dels seus autors posen en entredit l’eficàcia de les polítiques de l’administració Bush del “tot s’hi val” contra el terrorisme. Més que reprimir, la mala praxis durant l’actuació militar a l’Orient mitjà han potenciat l’odi als Estats Units i han donat corda a l’aparició de nous corrents islàmics fonamentalistes i radicals. Una animadversió cada vegada més accentuada i recíproca entre les dues cultures. D’altra banda, la sorprenent facilitat amb què els germans Tsarnaev han col·lapsat una gran ciutat és significativa. En una setmana, dos joves han aconseguit fer explotar dues bombes en ple centre de Boston, retenir atemorits a 400.000 ciutadans a casa seva i només han estat capturats després d’una persecució on hi han participat 7.000 agents de la policia, l’FBI, els equips SWAT i els serveis d’intel·ligència. El cop més fort, però, ha estat psicològic: han fet reviure als estatunidencs la sensació de que la guerra contra el terrorisme també es lliura a casa seva.

Guantánamo: una altra promesa incomplerta d’Obama

Presoner de la base militar de Guantánamo / Imatge del documental "Road to Guantánamo"

Presoner de la base militar de Guantánamo / Imatge del documental “Road to Guantánamo”

El missatge d’Obama era molt clar. “Tancaré Guantánamo”, repetia insistentment allà on anava durant la campanya de les presidencials del 2008. Amb l’arribada del demòcrata a la Casa Blanca, la promesa es convertia en una missió. El 22 de gener de 2009, el primer president negre dels Estats Units feia un gest esperançador al firmar tres ordres executives que permetrien tornar al país a un “alt nivell moral” en la guerra contra el terrorisme. Els documents recollien el tancament de la base naval estatunidenca en el termini d’un any, la prohibició de mètodes de tortura en els interrogatoris i la revisió sistemàtica de les polítiques de detenció i de tots els casos dels presoners de Guantánamo. La determinació d’Obama trencava amb la culpabilitat de l’administració Bush, encarregada de la creació del camp de concentració en territori cubà dies després dels atemptats del 11-S. A poc a poc, però la flama es va anar apagant.

Amb l’incompliment d’una de les seves principals promeses, Obama va rebre un revés al ser durament criticat per grups a favor dels drets humans i per gran part dels votants que havien confiat en ell. Després de gairebé dos anys amb el procés de tancament de Guantánamo congelat, el president estatunidenc va donar un pas enrere quan, el març de 2011, va anunciar que aixecaria la suspensió a les comissions militars – que ell mateix havia firmat –, fet que permetria els judicis militars a la base. Per més inri, el demòcrata va repetir que “desitjava veure Guantánamo tancat” mentre firmava una ordre executiva per reforçar la retenció indefinida de detinguts al camp sense càrrecs. “La ironia no pot ser més pronunciada”, va sentenciar Wells Dixon, advocat del Centre de Drets Constitucionals.

El debat sobre el tancament del camp de concentració estatunidenc no ha tornat a primera plana fins que a mitjans de febrer fins a 37 presos del camp van iniciar una vaga de fam per diversos motius. Mentre que els retinguts argumenten que es deu al maltractament de les còpies de l’Alcorà i a la confiscació de fotografies i correspondència, el Pentàgon ho atribueix a la “frustració” pel fracàs en el tancament de Guantánamo. La desesperació dels qui es troben tancats indefinidament ha arribat en alguns casos a punts extrems. Segons Carlos Warner, advocat defensor d’alguns dels presos en vaga, “tenen la sensació que l’única manera d’abandonar Guantánamo és la mort”. I és que, segons denuncia Amnistia Internacional, des del 2006 nou presos de Guantánamo han mort, sis dels quals per suïcidi. La publicació d’una informació del Washington Post, que revelava que els fiscals del judici als presos van tenir accés a desenes de milers de correus electrònics de la defensa, va incrementar encara més la tensió que es viu a la presó fins que, el passat 15 d’abril, un grup de detinguts del camp va revoltar-se i va atacar amb pals d’escombra als membres de seguretat. Un dia abans, el The New York Times publicava el testimoni d’un dels presoners de Guantánamo, on relatava cruament com és sotmès a alimentació forçosa i la desesperació al portar 11 anys tancat sense cap acusació. Aquests dos fets, més enllà de ser una queixa al silenci còmplice de l’administració Obama, van donar més visibilitat a la conflictiva existència de la presó.

Guantánamo és la vergonya nacional dels Estats Units amagada en un territori aliè. No només representa un incoherència flagrant amb l’ideal del país que s’autoproclama defensor de les llibertats i dels drets de l’home, sinó també un llast econòmic que, segons la periodista del The Miami Herald Carol Rosenberg, suposa un cost de 800.000 dòlars anuals per cadascun dels presos retinguts. Tot i que dels 166 detinguts 87 tenen l’aprovació del Pentàgon per a ser alliberats, res fa pensar que aquests puguin tornar algun dia a casa i que, com tant prometia Obama des de la tribuna, Guantánamo sigui tancada d’una vegada per totes.

Les armes, en el punt de mira d’Obama

Joe Manchin i Patrick Toomey presenten l'acord pel control d'armes / Bloomberg

Joe Manchin i Patrick Toomey presenten l’acord pel control d’armes / Bloomberg

El passat 14 de desembre els alumnes de l’escola Sandy Hook, a Newtown (Connecticut, EUA), van anar a classe com qualsevol altre dia. Res feia preveure que Adam Lanza, un exalumne del centre de només 20 anys, entraria armat amb un rifle semiautomàtic i dues pistoles i acabaria amb la vida de 20 nens i set professors. Una macabre matança que posava punt i final a un 2012 marcat per la violència d’armes de foc i que suposava la vint-i-tresena massacre en els últims 20 anys en el país. La commoció per la tragèdia i el descobriment que l’assassí tenia un arsenal d’assalt a casa seva van tornar a situar el debat de les armes en primera plana. El gener de 2013 Obama va començar una complicada ofensiva contra les armes de foc en el que serà un dels objectius primordials del seu segon mandat.

La iniciativa del president, que xocava frontalment amb els interessos de l’Associació Nacional del Rifle – un dels lobbies més poderosos i més pròspers del país –, consistia en la prohibició de les armes d’assalt, a reduir de 30 a 10 el nombre màxim de bales en els carregadors en venda i la certificació de la identitat i dels antecedents de tots els compradors – que no s’exigeixen en les vendes entre particulars, que suposen un 40% del total del país –. El lleuger canvi de l’opinió pública a favor del control d’armes després de la matança de Newtown semblava donar suport a aquesta proposta, però amb els republicans controlant la Cambra de Representants i sense una majoria prou àmplia al Senat, els demòcrates van haver de fer algunes concessions. En un moviment estratègic per aconseguir vots conservadors, Harry Reid, el líder progressista a la Cambra Alta, va incloure en el projecte de llei la consideració com a delicte federal del tràfic d’armes, l’augment de mesures de seguretat a les escoles i l’extensió del control d’antecedents penals i mentals a totes les transaccions, renunciant a la prohibició dels rifles d’assalt. Aquestes maniobres evidencien la polarització de la societat nord-americana i de les seves institucions al voltant de les armes, un dels seus pilars culturals més arrelats.

A la fèrria negativa de l’ANR, que tot i ser propensa a l’extensió del control d’antecedents dels compradors d’armes ha canviat en els últims mesos el seu discurs argumentant que la proposta d’Obama suposa una amenaça pels propietaris d’armes, s’hi va sumar l’ala més corrosiva del Tea Party. Liderats pels senadors Rand Paul i Marco Rubio, en l’última setmana han amenaçat de bloquejar la votació del projecte de llei perquè no arribi a debatre’s, fet que ha estat criticat tant pels demòcrates com per altres companys de files com els veterans John McCain i Lindsey Graham, que negociaven amb el vicepresident Joe Biden el suport al control d’armes al Senat. El principal argument per rebatre aquesta iniciativa es troba en la Segona Esmena de la Constitució estatunidenca, que protegeix el dret de dur armes, mentre que els favorables a la mesura argumenten que els Estats amb les lleis més laxes sobre el control d’armes són els que pateixen un nombre més elevat de violència armada. Obama, en veure com l’actitud enrocada dels conservadors podia tirar pel terra un projecte de país de gran envergadura, va demanar a la ciutadania pressionar a la classe política perquè actuï en favor de restringir l’ús d’armes.

Sembla que, malgrat l’escepticisme inicial i les amenaces de filibusterisme, la proposta avança. Mentre el dimarts 9 de març cinc senadors republicans s’oposaven a l’intent dels conservadors de bloquejar el debat amb tàctiques dilatòries, l’endemà es va fer un pas endavant. En un esforç d’última hora, el senador Joe Manchin, un demòcrata conservador de Virgínia Occidental, i el senador Patrick Toomey, republicà de Pensilvània – ambdós reconeguts propietaris d’armes i simpatitzants de l’ANR – van fer un gest d’acostament a la verificació d’antecedents que proposa el projecte de llei de control d’armes, però sense afectar a la venda entre familiars i veïns.

 Tot i tractar-se d’una versió descafeïnada del projecte d’Obama, l’acord bipartidista obre les portes a discutir la proposta de llei al Senat, evitant-ne l’obstrucció, i a sumar-hi el màxim nombre de membres dels dos partits. Però com deia el pensador i politòleg letó Isaiah Berlin, “la política és una tragèdia on s’ha d’escollir entre una opció dolenta i una altra de molt dolenta”, i de vegades és millor renunciar a certs punts del programa que seguir estancats indefinidament en el mateix conflicte.

Tweet d'Obama sobre la necessitat de restricció d'armes / @BarackObama

Tweet d’Obama sobre la necessitat de restricció d’armes / @BarackObama